jueves, 19 de noviembre de 2020

AMOR EN TIEMPO DE CORONAVIRUS

En el temps que vivim, aprendre a reforçar els vincles de l’amor és una tasca urgent per a tothom. La connexió amb els demés ens proporciona una intimitat que ens ajuda a enfrentar-nos a les dificultats del present i a viure millor. Agraeixo a diari la trucada d’aquella amiga amb qui puc parlar de la situación actual que ens toca viure, i pensa com jo. Valoro a diari els petons i l’acaronament dels meus familiars i dels més propers. En realitat, l’amor és allò que dóna sentit a les nostres vides. No dubteu que tots, quan ens toqui canviar de pla i ens trobem propers a la mort, recordarem la qualitat de la nostra connexió amb els èssers estimats; llavors serà “l’únic” que compti. La nostra cultura ens anima a competir més que a connectar, encara que fa milions d’anys d’evolució que estam programats per cercar la pertenença i connexió amb els demés. Tot i així, insistim en la creença que ser forts és no necessitar res dels altres, i això es converteix en quelcom especialmente perillós en un temps on el nostre sentit de comunitat es veu amenaçat per un virus que ens fa mirar-nos amb desconfiança, ens prohibeix tocar-nos, besar-nos o abraçar-nos, tot per tal de no contagiar-nos. Un virus que no permet veure l’expressió facial o percebre els somriures, que ens aboca a una distància social en la recerca d’una “supervivencia” física, amb el peatge, però, d’una molt emocional lenta però assegurada. Ja abans de l’arribada del virus vivíem en una societat amb una forta preocupació social per fer “més en menys temps”, per omplir les nostres vides amb més i més possessions. Fa temps que construim una cultura de la separació, totalment oposada a la nostra biología i psicología naturals. De tots és ben sabut que si privam un nadó o un infant de contacte emocional, encara que l’alimentem, “morirà”. Ara bé, pensam que amb un adult no ocorrerà el mateix. Ans el contrari, està ben demostrat que l’única manera d’enfrontar la nostra vulnerabilitat és recolant-nos mutuament. Amb la connexió amorosa, l’oxitocina, hormona de l’amor, amara els nostres cossos, aportant-nos alegría i tranquilitat, i la sensació que “tot va bé”. El nostre cos està programat per aquesta connexió. Els nostres èssers estimats s’endinsen en els nostres cors i ments, i quan ho fan, ens ens transformen. Tots som el producte de la historia de les nostres relacions. Les abraçades són profundament calmants i satisfactòries, tant si es donen com si es reben. El suport emocional sorgeix de forma natural amb la connexió que provoca una mirada propera o un somriure de complicitat. Si la situació sanitària actual s’allarga, la fam emocional serà una realitat. Sentir-se emocionalment desemparat, rebutjat o abandonat dispara el dolor i el pànic emocional i físic, baixa el nostre sistema inmune i ens tornam més vulnerables a n’aquest o qualsevol virus; així que hi ha poques formes d’enfrontar la incertesa i la por que ha provocat aquesta situación si les necessitats primàries de connexió no estan cobertes. L’equilibri emocional, la calma, l’alegria, la creativitat o la passió no existeixen sense l’amor i la connexió amb els demés. Les nostres emocions, si fóssim capaços d’escoltar-les, ens indicarien exactament allò que necessitam, més que els nostres pensaments, cada volta més confosos enmig d’un món cada volta més difós i confós, ple de pors i incertesa del què vindrà. Tots premem a vegades el botó del pànic, disparat per la nostra ment plena d’informació bombardejada pels mitjans de comunicació. L’amor és l’única forma de sobreviure en aquest temps i elevar el nostre sistema inmune i la nostra energía. Les famílies afectives són la base d’una societat humana, aíxi que abracem els nostres èssers estimats i creem comunitats afectives per a un món més solidari. Entendre la nostra necessitat d’amar és fonamental per a construir un món que ens permeti mostrar el millor de la nostra naturalesa i apagui les nostres ombres. És tan difícil entendre allò què és essencial? Tal vegada sí, doncs com es deia a la novel.la El petit príncep, “allò essencial és invisible als ulls”. Vull tenir l’esperança què, després de tot allò que ens està tocant viure, arribarà un món millor, on podem aprendre de l’amor després d’aquesta “dieta” a la què estam sotmesos, on podem transmetre allò millor de nosaltres mateixos per així poder canviar les coses. La receptivitat emocional i la connexió amb els nostre semblants, sens dubte, pot millorar-ho tot. Crec fermament que si nosaltres, com a espècie, volem sobreviure en aquest planeta blau i verd, hem d’aprendre a no prestar atenció a la il.lusió de ser independents els uns dels altres i hem de comprendre, d’una vegada per totes, que sóm èssers interconnectats.